El Brexit i el parlamentarisme

8737181234_3fac28af34_b.jpg

El passat 23 de juny es va celebrar el referèndum sobre la permanència a la Unió Europea del Regne Unit. La pregunta que els ciutadans britànics van trobar-se a les paperetes electorals era: Should the United Kingdom remain a member of the European Union or leave the European Union?” amb les respostes corresponents: “Remain a member of the European Union” o “Leave the European Union”. Aquest redactat no seguia la formulació inicial proposada pel Govern Cameron a la Cambra dels Comuns que estava plantejada amb una resposta afirmativa o negativa (Yes/No). Tal com està estipulat per la Llei The Political Parties, Referendums and Elections Act 2000 (PPERA) la Comissió electoral va avaluar el redactat inicial i va recomanar canviar-lo després de fer una ronda de contactes amb els grups implicats en la campanya, amb experts i després d’organitzar una prova amb votants de diversos orígens mitjançant grups de discussió. Una pregunta que no fos resposta amb un  Yes/No va ser considerada més neutral per gairebé tots els actors i implicats en la recerca.

El resultat, favorable a la sortida de la UE per un marge petit (51,9% / 48,1%), ha generat una sotragada política que afecta institucions, partits i fins i tot la mateixa estructura constitucional i territorial del Regne Unit. Cal recordar que Escòcia i Irlanda del Nord van votar clarament a favor de romandre a la UE i els governs autònoms respectius estudien ara com frenar la sortida de la Unió.

Des del punt de vista constitucional, el debat s’ha centrat en la capacitat del Primer Ministre britànic per activar l’article 50 del Tractat de Lisboa sense consultar prèviament el Parlament. Atès que, es tracta d’un sistema parlamentari en el qual existeix la doctrina de la sobirania del Parlament. Així, diversos juristes, com ara Nick Barber, Tom Hickman i Jeff King, defensen que el Parlament del Regne Unit hauria d’autoritzar l’Executiu en aquest procés. Per tant, el Primer Ministre no hauria d’executar el mandat polític del referèndum sense aquest pas previ.

Primerament, argumenten que, un cop activat l’article 50, l’Executiu només disposaria de dos anys per negociar la sortida. Aquest termini, que un cop acabat exclouria el Regne Unit de la UE automàticament encara que no hi hagués acord, argumenten que perjudicaria la capacitat negociadora del país. Això aconsellaria no precipitar-se en l’activació d’aquest procediment.

Segonament, el mateix article 50 especifica que la sortida de la UE s’hauria de fer de conformitat amb les normes constitucionals de l’Estat membre. Aquí, els juristes britànics apunten que la lectura més senzilla podria ser considerar aquest afer una prerrogativa reial (vigent des de l’Edat Mitjana) que el Parlament ha deixat tradicionalment en mans de l’Executiu (com és el cas dels afers exteriors). Ara bé, els constitucionalistes apunten que en aquest cas l’exercici d’aquesta prerrogativa per part de l’Executiu manllevaria poders al Parlament. Existeix una legislació que conforma un seguit de drets establerts, mitjançant la incorporació dels tractats europeus, que deixaria d’aplicar-se amb els efectes corresponents. Per sostenir la seva posició citen casos com el de  Fire Brigades Union Case [1995] 2 AC 513 del 1995 en què un dels magistrats considerava sorprenent que l’Executiu pogués deixar en paper mullat legislació del Parlament, concretament la European Communities Act 1972.

Tercerament, pel que fa les conseqüències de la decisió, caldria tenir en compte dos efectes majors. D’una banda, els ciutadans britànics perdrien els drets reconeguts per la UE, com ja hem comentat, a la llei del 1972. De l’altra, també suprimiria els drets dels ciutadans britànics amb relació al Parlament Europeu (Elections Act 2002): el sufragi actiu i passiu. Tot i que n’hi ha més, aquests exemples fan que els juristes considerin il·legítim que l’Executiu suprimeixi aquests drets per l’activació de la sortida de la UE quan foren establerts pel mateix Parlament.

Finalment, doncs, si seguim aquesta línia argumental, el Parlament britànic hauria d’autoritzar el Primer Ministre abans que aquest fes la declaració per activar el procés de l’article 50. Si bé aquest procediment podria semblar una formalitat, el cas és que permetria donar veu al Parlament. Arribats a aquest punt, el Parlament podria fer valdre la seva sobirania per decidir si permet al Primer Ministre obeir el resultat del referèndum, o si més no en quins termes es desenvolupa aquesta negociació.

En resum, l’activació del procediment de l’article 50 per part de l’Executiu és lluny de ser tan planera com alguns han apuntat. I, fins i tot, segons aquests juristes podria plantejar problemes de legitimitat.

Article de Nick Barber, Tom Hickman i Jeff King

https://ukconstitutionallaw.org/2016/06/27/nick-barber-tom-hickman-and-jeff-king-pulling-the-article-50-trigger-parliaments-indispensable-role/

Llei referendària

http://services.parliament.uk/bills/2015-16/europeanunionreferendum.html

Informe previ de la Comissió electoral

http://www.electoralcommission.org.uk/find-information-by-subject/elections-and-referendums/upcoming-elections-and-referendums/eu-referendum/eu-referendum-question-assessment

http://www.electoralcommission.org.uk/__data/assets/pdf_file/0006/192075/EU-referendum-question-assessment-report.pdf

Briefing de la Cambra dels Comuns del Parlament britànic

http://researchbriefings.parliament.uk/ResearchBriefing/Summary/CBP-7214

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s