La descentralització boliviana. Entrevista a l’antropòleg Pere Morell

L’autor de l’article “La (difícil) construcción de autonomías indígenas en el estado plurinacional de Bolivia. Consideraciones generales y una aproximación al caso de la autonomía guaraní Charagua Iyambae publicat al número 22 de la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, l’investigador i exbecari de l’Institut, Pere Morell Torra, ens parla de la situació actual del procés de descentralització a Bolívia i del reconeixement de la plurinacionalitat.

Va endavant el procés de descentralització bolivià iniciat amb la Constitució del 2009?

Malgrat el temps transcorregut des de l’entrada en vigor de la Constitució, es tracta d’un procés encara obert, oscil·lant i de final més aviat incert. Per això mateix, resulta complicat respondre «sí» o «no» de forma categòrica. Caldria distingir entre les diferents entitats territorials autònomes constitucionalitzades: departaments, regions, municipis i autonomies indígenes. Més enllà de qüestions de disseny formal i distribució competencial, cada una d’elles respon a realitats i demandes socials ben diferents. Com a tal, exigirien graus diversos de descentralització, fins i tot, diferents concepcions d’«autonomia» o «descentralització»; especialment el nivell d’autonomia indígena.

Bolivia_Departmentos_con_nombres
Els departaments de Bolívia

Quin és el panorama general del procés territorialment?

Bàsicament, molt desigual. La descentralització funciona on, de fet, ja funcionava: al nivell municipal, un nivell de descentralització local instaurat amb les reformes del denominat «multiculturalisme neoliberal» dels anys 90, i que es manté en l’actual disseny constitucional. Les novetats introduïdes per la Constitució en termes de descentralització són, d’una banda, el nivell departamental, que implica atorgar autonomia (elecció directa de representants i competències legislatives i executives) a les antigues «Prefecturas»; de l’altra, el regional i indígena que, tot i que tímidament, impliquen una reestructuració territorial respecte les divisions administratives republicanes, prèvies a la «refundació» de Bolívia com un «Estat Plurinacional».

D’aquestes tres novetats, l’única que està en funcionament és el nivell departamental, principal bandera de l’oposició conservadora durant el procés constituent però que, finalment, fou estratègicament assumida per l’oficialisme. Els nou departaments bolivians compten ara amb governs i parlaments autonòmics elegits i en funcionament, a pesar que només un dels nou té el seu Estatut plenament aprovat. Les regions i autonomies indígenes impliquen tot un complex procediment per a conformar-se. L’avenç és més aviat mínim. Tenim un projecte de regió autònoma (la regió d’El Chaco, al departament de Tarija) que de moment no passa de projecte, i una vintena de processos autonòmics indígenes debatent-se entre tràmits i demores burocràtiques i conflictes interns. Els dos únics processos que han aconseguit arribar a l’última etapa del procés, l’aprovació via referèndum d’un estatut d’autonomia indígena, només en un cas (el de l’Autonomía Guaraní Charagua Iyambae) ha estat aprovat. Ara caldrà veure quan començarà el complicat procés d’elecció de noves autoritats autonòmiques indígenes-guaranís segons les disposicions del nou l’Estatut aprovat.

Creus que ha suposat un avenç per a les autonomies indígenes?

Si tenim en compte que en l’anterior organització estatal no hi havia, almenys formalment, autonomies indígenes, podríem considerar que el sol reconeixement de l’autonomia indígena és un «avenç». Cal tenir en compte que l’autonomia indígena no es fonamenta en un acte de descentralització de l’aparell estatal, sinó que seria un acte de «restitució» d’allò invisibilitzat (o perseguit) per un Estat que manté estructures de colonialisme intern i que cal «descolonitzar», com ha explicitat en diverses sentències el mateix Tribunal Constitucional Plurinacional. Les autonomies indígenes són, doncs, una expressió del dret a la lliure determinació dels pobles indígenes i de la plurinacionalitat, en base al ple reconeixement de la existència de territoris i institucions polítiques indígenes preexistents a la formació del propi estat bolivià. En aquesta part, la Constitució boliviana està a l’avantguarda dels convenis i tractats internacionals en matèria de drets dels pobles indígenes.

De quines barreres parlem?

El problema el trobem en l’etapa «post-reconeixement», quan es tracta d’operativitzar drets col·lectius i principis més aviat abstractes. Ja hi ha contradiccions i barreres en les parts més operatives i tècniques de la Constitució, com per exemple quan s’impossibilita formar regions (indígenes o no) que traspassin fronteres departamentals o, fins i tot, municipals, que en molts casos no s’adeqüen als territoris indígenes «ancestrals», i acaben subordinant l’autonomia indígena a l’àmbit local i a divisions administratives prèvies. Però sobretot, és en el posterior desenvolupament legislatiu, reglamentari i de polítiques públiques on trobaríem tot un desplegament d’obstacles i barreres, alguns autors parlen fins i tot de «desconstitucionalització de la Constitució».

Però també caldria tenir molt present que la majoria de pobles indígenes (especialment els pobles majoritaris andins, quetxuees i aymares) no han optat per la via de l’autogovern segons «usos i costums» tradicionals – en part per un efecte dissuasiu de la burocràcia, però també de forma plenament conscient -, sinó sobretot per hegemonitzar el poder estatal. L’autonomia indígena és una autonomía «de facto», a través de l’accés a esferes de poder local utilitzant institucions liberals «colonials», com els municipis, tot combinant-les amb pràctiques polítiques indígenes «de facto». Tot plegat dibuixa un panorama complex i apassionant, que requereix d’estudis que vagin molt més enllà de l’anàlisi formal d’institucions polítiques.

Quins actors s’oposen a la descentralització?

És clar que ni l’autonomia ni la descentralització són prioritats polítiques del govern nacional. Això no implica que la descentralització no avanci, simplement que ho haurà de fer amb un impuls més decidit dels actors que demanden autonomia. Els regionalismes (i localismes) són una constant en la història boliviana, i un «recurs» polític (sovint, perillós) recorrent en moments de descontent.

En tot cas, cada cop resulta més evident l’empremta de l’imaginari nacional-popular dels anys 50s: integració territorial, Estat fort i redistributiu, inclusió de sectors subalterns a la nació (ara «pluri-nació»), etc. L’Estat Plurinacional, efectivament, ha implicat un conjunt de reformes institucionals pluralistes i descentralitzadores (en cap cas federals), però també cal entendre’l des d’aquesta matriu nacional-popular, com un projecte que busca re-construir nació assumint allò indígena (i no, com als anys 50s, el «mestissatge») com a constitutiu de la nació boliviana. Les propostes plurinacionals i descolonitzadores més agosarades i experimentals – que potser havien entusiasmat més a observadors externs que als propis bolivians – s’han anat desplaçat a l’àmbit merament discursiu i simbòlic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s